Per tant, en lloc que la societat imposi l'estudi de llengües a l'individu, ha de ser l'individu qui esculli quines llengües estudiar. Això evidentment causaria acceptar el canvi lingüístic que des de temps immemorials s'ha produït en totes les llengües seguint el context històric. El català no n'estarà pas exclòs, i la immigració pot ser un potent factor perquè es vegi molt canviat. A canvi de la llibertat individual d'escollir la llengua que es vol estudiar (s'ha de poder no estudiar-ne cap i substituir-ho per especialitzar-se en d'altres camps de la ciència) s'ha d'estar disposat a acceptar aquesta mutació lingüística en el català.

D'altra banda, com saber escriure sense estudiar cap llengua a l'escola? Actualment cada llengua té les seves pròpies normes escrites, però si pensem en l'origen de l'escriptura veurem que això no té perquè ser així. Totes les llengües parlades es basen en unes mateixes normes fonètiques establertes per la pròpia fisonomia de l'ésser humà (tots som capaços de produir els mateixos sons, encara que a l'hora de la veritat no sabem pronunciar-los tots per ignorància). Les escriptures actuals es van establir molt abans que l'home sigués conscient que el que representaven aquelles eren sons, i per això està ple d'incoherències (dobles signes per simbolitzar un so, signes que no representen cap so,...). Aquestes incoherències no les necessitem per res, podríem comunicar el mateix simplificant-les en "lletra=so", ara que ja sabem com funciona. Així doncs, a l'escola l'únic que s'hi ha d'ensenyar és la fonètica (que la gent tingui el potencial de saber pronunciar qualsevol so humà i com s'interrelacionen), amb el seu l'alfabet fonètic (que sàpiguen representar cada so pel seu símbol escrit). Un cop sàpiguen aquestes dues coses, cadascú escriurà tal com parla i ja s'haurà abolit la imposició lingüística.

Com funcionarà l'estat si cadascú escriu com parla? Doncs evidentment això duu a la conclusió que l'estat s'ha d'estructurar en base als diferents dominis lingüístics. Una llengua és el conjunt de dialectes que s'entenen entre si, i per tant si els membres d'una societat que parlen en una mateixa llengua, escriuen tal i com parlen, llavors per escrit és evident que també s'entendran. Hi ha trets dialectals que s'han d'explicar? Si, és evident, però per això hi ha els diccionaris, que no desapareixen pas i funcionen com un recopilació de totes les paraules d'una llengua (la diferència és que ara s'haurien d'anar actualitzant).

Fins aquí ja en tindríem prou com per estructurar lingüísticament la societat, però una altra necessitat que tenim en aquest camp a part de l'estructuració social és l'avenç científic.

La ciència és precisament el que ens ha permès adonar-nos de l'error de les nostres escriptures actuals i que la base real ha de ser la fonètica. Però a més a més, fa una altra crítica a les llengües actuals, i és la seva inexactitud. Un terme pot tenir en la nostra llengua múltiples significats, per exemple, dels quals alhora uns podem ser científics i d'altres poden ser idealismes sense sentit. Evidentment la nostra ment no és prou avançada com perquè en una conversa quotidiana siguem capaços de parlar pulcre i exactament, per tant és necessari que existeixin les llengües naturals per la nostra vida quotidiana.

Ara bé, a l'hora de parlar científicament no ens podem permetre l'ús de tots aquests errors lingüístics, ja que les conclusions que podem extreure d'una idea poden veure's molt apartades de la realitat (científica). Per tant en aquest camp necessitem crear una llengua artificial perfecta, sense incoherències. Quina ha de ser la seva base? Dons igualment podem fer servir la fonètica, ja que és el nostre millor mètode com a homes que tenim per comunicar-nos. Llavors, seguint un sistema fonètic d'escriptura hem d'elaborar un diccionari que estableixi les relacions reals (definicions) entre tots els termes que anem descobrint científicament. Aquesta llengua és l'internacional fonètica.

A part d'aquest ús científic, ens pot servir per comunicar-nos internacionalment amb gent que no parli en el nostre idioma (substituint l'anglès), tot i que com que no és una llengua quotidiana que siguem capaços d'utilitzar verbalment, parlaríem de forma molt inexacta, fent un "més o menys" de la llengua fonètica.

Comments

La cultura de l'individu no és un fet social, sinó individual. La gent té la necessitat de respondre el perquè dels processos naturals per pròpia voluntat (necessitat de coneixement), i escull la resposta segons la vida que viu, on hi pot intervenir o no la societat. Una persona és capaç de creure en respostes que la seva societat nega, igual com pot descobrir noves idees que després la societat accepti: són demostracions que el marxisme és erroni.

L'individu humà neix de la capacitat simbòlica, que li permet atorgar un valor material a una idea. Els símbols resultants representen tota la realitat de l'home, que com a mitjà de representació hem sofisticat en extrem la parla. La unitat simbòlica de la parla és la paraula, que representa tant fets racionals (números, operacions lògiques) com fets empírics (casa, soroll, suau, dolç, pudor). Entre la multitud de símbols que té l'home hi ha el "valor", que són les coses que s'aprecien, i dins d'aquest hi trobem el "valor econòmic", que és el valor que apreciem en els recursos que produïm nosaltres (mercaderies). La capacitat simbòlica, o sigui, la capacitat d'analitzar esdevé en l'home una necessitat, però al començament la seva anàlisi contempla els processos naturals més simples. Amb el temps i la investigació inconscient o conscient que fa l'home s'arriben cada cop a determinar processos més complexos.

La societat humana apareix al mateix moment que apareix l'individu humà, ja que respon a una organització anterior sumada a una comunicació simbólica entre individus (transmissió d'informació simbòlica), que, com ja he dit, primer hi preponderava la forma oral en paraules. El fet que el membre d'una unitat social comparteixi una idea possible sobre un fet natural amb un altre que encara no l'hi ha trobat solució, determina que els dos acabin tenint una mateixa concepció de la realitat, encara que sigui per refutació de l'altre (no hi ha interès en no creure el que et diuen, si és que és possible). Per tant, la comunicació entre els membres d'una unitat social va permetre establir lligams conceptuals entre els membres de la mateixa. Aquesta unitat social es passa a anomenar "tribu", "família" o "clan" (tot vé a ser el mateix), i és organitzada per un cap que es creu representant de les forces naturals (déus) per a ajudar-los a organitzar-se dins la naturalesa on es trobin (institució).

Finalment apareix la societat econòmica, que s'esdevé quan la demografia d'una tribu creix prou com perquè els seus membres deixin de pertànyer a la mateixa, o sigui, que es trenqui en diversos "clans" o "famílies" (en aquest punt la terminologia actual ja no els anomena "tribus", tot i que vindrien a ser el mateix). Tot i això mantenen la institució que els organitzava anteriorment, ja que no canvien pas la seva manera de veure el món, però aquest tard o d'hora mirarà d'apoderar-se de mercaderies produïdes per la resta de clans del seu "poble" (antiga tribu) i passarà a dividir econòmicament la societat en classes: la dominant, que és la que explota (roba valor econòmic), i la dominada, que és la explotada. La classe dominada seguirà les directrius de la dominant degut a la seva fe, al començament, perquè llavors l'explotació és mínima, i creurà tot el que el seu representant dels déus digui, el qual evidentment canvia la visió de la realitat en profit seu. A mesura que la gent va fent sacrificis econòmics pel seu representant dels déus, es va arribant a un punt de no retorn, ja que encara que vagin apareixent individus contraris a la voluntat d'aquest (que pensin diferent), el representant dels déus té prou poder econòmic com per a silenciar-lo o esclafar-lo (imperi, estat). És quan hi ha grups importants de gent organitzada contra ell que apareix el perill, i això només passa en les crisis econòmiques, que és quan la explotació s'accentua. Del model que aquests proposin en dependrà la societat resultant, la qual o bé pot ser un simple canvi de representant de déu, o bé una revolució que canvïi l'estructura econòmica mateixa (la propietat de la terra).

Per tant, la societat econòmica realment apareix quan el mercat passa a determinar-la, però el fet que aparegui vé com a conseqüència que abans de la divisió clànica (creixement demogràfic) hi hagi una institució política que recolzi la divisió de les classes. Aquesta intitució política alhora depèn que hi hagi una visió de la realitat acientífica i divina (que necessiti un representant dels déus), la qual s'origina no en societat, sinó individualment a la ment de cadascú. És la comunicació el que en el context tribal permet que una mateixa cultura sigui compartida pels diferents membres de la tribu.

Conclusió: La cultura individual és el que, seguint un llarg procés de milers i milers d'anys (que és el que dura tot el que he explicat) fa que en el context de revolució neolítica (creixement demogràfic) es passi a una societat económica. No pas a l'inrevés. El que si que és cert és que només podem passar a parlar de societat econòmica quan és l'economia la que determina els canvis socials, però no podem oblidar que aquesta té unes causes individuals en origen.

Esquema lògic (les definicions per a cada concepte ja les trobareu a l'escrit de dalt):

- Individu simbòlic + Realitat percebuda divina –> Cultura individual divina
- Cultura individual divina + Organització social –> Tribu estamentada
- Tribu estamentada + Revolució neolítica –> Societat econòmica d'explotació

Comments

L'exemple més pràctic per desqualificar el marxisme en el terreny econòmic és el clàssic que et posen a la universitat sobre els cocos d'en Robinson Crusoe. Si tu ets aquest personatge i arribes a una illa deserta mort de gana, pel primer coco que agafis t'hi esforçaràs més per a pujar a l'abre, tallar-lo,... (tindrà un gran valor). Pel segon ja t'hi esforçaràs menys perquè ja estaràs més tip (menys valor econòmic), i pel tercer potser ja ni hi puges perquè no en vols més (valor 0). En l'anàlisi marxista això es podria comparar amb el valor d'ús, però Marx no va saber veure, o potser no va deixar prou clar, que aquest valor no és objectiu i igual per a tothom, sinó que varia en relació al context de l'individu. Al treball li passa el mateix, a una persona li pot no importar res aplicar un treball mentre a un altre el mateix tipus de treball li podria representar un suplici (potser és més mandrós, potser té més gana, potser...). Per tant, el producte resultant, tot i ser el mateix, tindrà un valor diferent per cada persona, i per tant no se'ls hi pot atorgar un mateix salari objectiu.

El treball ha de ser un factor privat, cada oferent ha de decidir quin és el preu del seu producte (en això estic d'acord amb el capitalisme), llavors la demanda ja decidirà si el vol comprar o no, també en base a un valor individual que per a cada demandant serà diferent. No es pot pretendre que l'estat pagui un salari al treballador i que aquest rendeixi prou com per merèixer-se'ls si ja els té assegurats igualment.

Ara bé, la terra no té valor per si mateixa, perquè no és produïda, ens la trobem la comunitat social a l'entorn i hi apliquem un esforç per a produir mercaderies. Per tant, les terres no han de poder tenir un propietari individual, ja que no són de ningú, si de cas poden ser de tots nacionalitzant-les en un estat democràtic (l'estat ha de ser el punt d'inflexió entre la demanda i l'oferta). Per tant, el liberalisme s'equivoca en pensar que l'individu sigui l'únic que compta en societat, perquè realment les classes socials existeixen no en base a les necessitats de l'individu sinó en la posició social de l'individu: la propietat de la terra. Les necessitats de l'home l'han portat a ambicionar el màxim de terres possibles (nobles i burgesos sempre han lluitat per tenir més jurisdicció o terres privades) i aquest és l'origen clau de les desigualtats socials. En aquest sentit, per tant, reconec que Marx la va encertar.

En aquest context que he proposat, una persona podria ser tant aprofitada socialment com volgués (caràcter beneficiós, al meu entendre), igualment tindria uns límits socials que li impedirien anar més enllà de la seva própia persona (treball) i alhora li deixarien el terreny lliure per administrar-se en total llibertat.

Com a membre de la classe dominant (propietària dels beneficis produïts en un terreny) evidentment preferiria un sistema de classes, però com a membre de la classe dominada (explotada) només m'importaria que se'm deixés d'explotar (sempre degut a no tenir terres). La resposta correcta a aquest dualisme només es pot trobar segons la situació social d'un mateix, i en el meu cas és la segona en procés d'empitjorament. Aquesta és la causa que no desemboqui en el neoliberalisme salvatge d'Ayn Rend, sinó en un altre sistema que individualment m'afavoreix més a mig termini.

L'opció correcta sobre com actuar socialment no dependrà d'un interès col·lectiu, sinó d'un interès individual.

Comments

La socialdemocràcia actual és tan o més perillosa que el neoliberalisme si realment volem arribar a dur a terme una revolució material, o sigui, que vegi realment què és l'economia. Per què? Doncs perquè mentre fa temps la lluita obrera s'estenia en dos fronts, la revolució i la socialdemocràcia, ara ha passat a eliminar la revolució i simplement lluita pel segon. És totalment comprensible en vistes que la socialdemocràcia és el sistema polític que dins del nostre sistema capitalista (Occident) és el que permet resultats més immediats. Els sectors teòricament revolucionaris que queden, però, no han descartat aquesta lluita, tot al contrari: creuen que és un pas més cap a la seva revolució! Quan en realitat és tot el contrari.

La socialdemocràcia es basa en la idea que als pobres els hi han de pagar les "necessitats bàsiques" (qui decideix les "necessitats bàsiques" si el valor económic no és un fet objectiu sinó subjectiu?) els rics a través de l'estat mentre ens trobem en aquesta situació d'explotació capitalista. A la pràctica s'hauria de traduir en que mentre al llarg de la segona meitat del S.XX s'han incrementat els "ajuts socials" (més aviat "maledicció social"), els rics haurien d'haver disminuït la seva renda per anivellar-se, però no! No només no han rebaixat el seu nivell de renda, sinó que s'han enriquit fins a extrems impensables ara fa 50 anys.

Això em porta a la conclusió que els socialdemòcrates troben la resposta a aquesta qüestió en com si els diners els fabriqués l'estat per art de màgia. Aquesta gent (majoritària a l'estat espanyol) creu en en Zapatero com en un Déu que els hi crea diners a canvi de res, i jo, des de la meva perspectiva, ho veig un acte d'ignorància vers el que no interessa veure. El valor dels diners té un origen, i si en l'actualitat l'euro té tant de valor és perquè algú el paga. Evidentment, aquest "algú" no es troba a Occident (majoritàriament), sinó no estariem cobrant pas per no fer res.

Per tant, la conclusió lógica és que els imperis colonials es mantenen (imposicions de mercats al Tercer Món) i la socialdemocràcia és la millor forma que ha trobat el capitalisme per mantenir-los, ja que, alhora que necessita una demanda, fa creure a l'obrer occidental que pagant una de cada deu persones 1€ a una ONG està col·laborant en acabar la fam al món "en el temps que es necessita per culpa del retrocés temporal propi del subdesenvolupament" (evidentment diuen "subdesenvolupament" i amb això ja es queden contents sense tenir ni idea de què va en realitat). Mentre visqui bé, l'obrer occidental es deixarà entabanar quasi com sigui pel capital.

A mi no m'importa que els socialdemòcrates s'ho empassin, ja que depèn del context económic, i aquest ja canviarà, però el que trobo un greu error és que els sectors revolucionaris i tot s'ho pensin! La revolució és la revolució, i la socialdemocràcia és la peça clau pel capitalisme des dels anys de la guerra freda a Europa! No podem estar recolzant les dues coses alhora! I després vé la CUP i es queixa que als indigents l'estat no els hi compra un entrepà (eufemisme)! No, coi! Del que s'ha de queixar és que la gent no tingui accés a una feina ben remunerada per culpa de la concentració de la terra i el capital en poques mans! I si ara la gent té feines ben remunerades gràcies als ajuts socials, és igual. És EVIDENT que actualment la revolució és impensable a Occident! Però com ja he dit abans, l'economia canvia, i els revolucionaris hem d'esperar el nostre moment, que ja arribarà.

Les CUP s'inclouen dins d'aquest grup, però mentre la socialdemocràcia dominant ja fa temps que ha ampliat molt el seu concepte de pobresa (donen ajuts a gent que realment en necessita ben poques), les CUP han aparegut com a moviment més limitador de la pobresa. No deixen de propagar un sistema social d'ajut social al més dèbil (explotat) seguint les mateixes pautes que la resta de la socialdemocràcia (inversions públiques), i aquesta és la raó que necessitin els ajuntaments. Pel contrari, es mantindrien els partits extraparlamentaris de l'EI i ja estaria.

La majoria de revolucionaris actuals no saben de què parlen, i la realitat és que acaben esdevenint uns venuts. Això ha de canviar.

Comments