Can Xarito

La revolució que jo proposo no es basa en el marxisme, precisament són les bases que en fan servir els seus seguidors les que acaben conduint a l'error de la socialdemocràcia. El marxisme està mal fundat, ja que idealitza la condició de l'home social segons el que li interessa (persona solidària que no s'aprofita del context social en prejudici d'altri). No sóc revolucionari per solidaritat amb gent que ni conec, sinó perquè sé que el sistema d'estat del benestar actual és una farsa, que caurà i que la millor solució a la crisi a la que ens trobem serà acabar amb l'explotació de socarrel, no pas tapant-la amb pedaços de deute. No vull ser explotat, i si no s'assoleix la revolució ho estaré (no tinc ni terres ni capital amb què recolzar-me).

L'exemple més pràctic per desqualificar el marxisme en el terreny econòmic és el clàssic que et posen a la universitat sobre els cocos d'en Robinson Crusoe. Si tu ets aquest personatge i arribes a una illa deserta mort de gana, pel primer coco que agafis t'hi esforçaràs més per a pujar a l'abre, tallar-lo,... (tindrà un gran valor). Pel segon ja t'hi esforçaràs menys perquè ja estaràs més tip (menys valor econòmic), i pel tercer potser ja ni hi puges perquè no en vols més (valor 0). En l'anàlisi marxista això es podria comparar amb el valor d'ús, però Marx no va saber veure, o potser no va deixar prou clar, que aquest valor no és objectiu i igual per a tothom, sinó que varia en relació al context de l'individu. Al treball li passa el mateix, a una persona li pot no importar res aplicar un treball mentre a un altre el mateix tipus de treball li podria representar un suplici (potser és més mandrós, potser té més gana, potser...). Per tant, el producte resultant, tot i ser el mateix, tindrà un valor diferent per cada persona, i per tant no se'ls hi pot atorgar un mateix salari objectiu.

El treball ha de ser un factor privat, cada oferent ha de decidir quin és el preu del seu producte (en això estic d'acord amb el capitalisme), llavors la demanda ja decidirà si el vol comprar o no, també en base a un valor individual que per a cada demandant serà diferent. No es pot pretendre que l'estat pagui un salari al treballador i que aquest rendeixi prou com per merèixer-se'ls si ja els té assegurats igualment.

Ara bé, la terra no té valor per si mateixa, perquè no és produïda, ens la trobem la comunitat social a l'entorn i hi apliquem un esforç per a produir mercaderies. Per tant, les terres no han de poder tenir un propietari individual, ja que no són de ningú, si de cas poden ser de tots nacionalitzant-les en un estat democràtic (l'estat ha de ser el punt d'inflexió entre la demanda i l'oferta). Per tant, el liberalisme s'equivoca en pensar que l'individu sigui l'únic que compta en societat, perquè realment les classes socials existeixen no en base a les necessitats de l'individu sinó en la posició social de l'individu: la propietat de la terra. Les necessitats de l'home l'han portat a ambicionar el màxim de terres possibles (nobles i burgesos sempre han lluitat per tenir més jurisdicció o terres privades) i aquest és l'origen clau de les desigualtats socials. En aquest sentit, per tant, reconec que Marx la va encertar.

En aquest context que he proposat, una persona podria ser tant aprofitada socialment com volgués (caràcter beneficiós, al meu entendre), igualment tindria uns límits socials que li impedirien anar més enllà de la seva própia persona (treball) i alhora li deixarien el terreny lliure per administrar-se en total llibertat.

Com a membre de la classe dominant (propietària dels beneficis produïts en un terreny) evidentment preferiria un sistema de classes, però com a membre de la classe dominada (explotada) només m'importaria que se'm deixés d'explotar (sempre degut a no tenir terres). La resposta correcta a aquest dualisme només es pot trobar segons la situació social d'un mateix, i en el meu cas és la segona en procés d'empitjorament. Aquesta és la causa que no desemboqui en el neoliberalisme salvatge d'Ayn Rend, sinó en un altre sistema que individualment m'afavoreix més a mig termini.

L'opció correcta sobre com actuar socialment no dependrà d'un interès col·lectiu, sinó d'un interès individual.

La Tafanera | Remoume | del.icio.us

Deixar un Comentari